Francisca Barber Vidal I Joan Pons. 1897

 


El 1897 es van casar es Sereno Vell i na Francisca Barber Vidal. 

"Educadora sense títol, ajudant i alumna de la mestra nacional pollencina Antònia Salom Vidal (...), la primera docent que havia tingut Ferreries (...).

Quan una jove Francisca Barber va ser elegida per fer de criadeta a ca la nova mestra, va ser com treure la loteria, perquè li va donar l'oportunitat de començar els estudis primaris. Antònia Salom va posar tots els seus coneixements acadèmics al seu abast, fins el punt que passats uns anys la va considerar preparada per exercitar la feina de mestra d'escola. Ah!, però per obtenir el títol s'havia de traslladar a Palma, un fet absolutament impensable. 

—A Palma, na Xisca, així com va el món? De cap manera! —va dir sa mare. 

Després d'unes quantes xerrades amb es pares, la senyora Salom va sentenciar: 

—Són molt antics. No estan al dia. 

Converses, 1913

Na Francisca es va casar amb en Joan Pons, aquell sereno que recordava les hores a en Tomeu quan no podia dormir. Vivien al pla de l'església, dalt la Sala, que era ajuntament i casa familiar alhora. Després de pujar sis escalons, una gran entrada distribuïa a la dreta les instal·lacions de l'únic telèfon del poble, que havia arribat el 1908. Ella era la telefonista. Una escala de marbre portava a les oficines de l'Ajuntament. A l'esquerra, una habitació per planxar i cosir que als vespres, quan tothom dormia, era el seu refugi, cambra on a partir dels anys trenta escriuria llargues cartes a aquella filla monja de clausura, separada pel mar però molt propera al cor. També hi havia un cosidor amb fils, agulles i unes estisores per apedaçar tot el que feia falta. Un covo de roba per plegar que sempre anava ple. Per a ella, les feines de casa no eren la prioritat. Dona culta i avançada en el temps, tenia resposta per a tot allò que li demanaven i una gran sensibilitat pels més necessitats. Amb les mans i el cor obert ho deixava tot per escoltar i atendre qualsevol persona. Bona conversadora, tenia llargues plàtiques amb el secretari de l'Ajuntament.

Al costat de la saleta, la presó, on es fills hi dormien a l’estiu perquè era molt fresca. Al fons, unes portes separaven la part familiar de l'entrada, amb el menjador i la cuina a la dreta i dos dormitoris a l'esquerra. 

Voluntària vocacional. Enamorada de la història sagrada. Els diumenges, quan aquells fiets analfabets, asseguts a la taula del menjador presidida per un quadre de l'Última Cena, escoltaven com els contava històries de la Bíblia, emmudien i miraven amb fascinació com aquella catequista amb atracció de mare es transformava explicant allò en què tant creia. 

Conxa Pons. Solatges (2024)


Comentaris